EN EL CONTEXT D'UN JUTJAT, TENIM DRET A DECIDIR QUI VIU I QUI MOR? A ACTUAR COM UN DÉU?

Ferran Grau Arnau, 1B2.

La qüestió suggerida pertany a la branca, dins la filosofia, de la metafísica, ja que és un dubte que no té una resposta absoluta, i depèn molt de conceptes abstractes que varien enormement d'individu a individu; com l'ètica, els valors morals, religió, creences espirituals o la cultura. Però també es pot veure influenciat per conceptes heretats tant de familiars pròxims, o de persones de confiança, o de la localitat on es viu i les tradicions que se segueixen des de fa múltiples generacions.

Aquest assumpte és vigent, i probablement sempre ho serà, amb diversos països actualment discutint sobre la seva legalització, o prohibició, dins els seus territoris, però, més que això, aquesta pregunta anima a plantejar el poder que posseïm els humans. Tradicionalment, l'únic jutge imparcial i tot poderós era un déu, un ésser etern i just, que podia decidir qui moria o qui vivia, i encara que hi hagi hagut execucions des dels principis del temps, aquestes sempre s'han justificat declarant que eren desitjos d'un déu. En l'actualitat, però, aquest càrrec el posseeixen mers humans, humans que actuen com clàssicament hagués actuat un déu. També, donada la plausible existència d'una, o diverses deïtats superiors, es pot plantejar que, potser, l'ésser humà pot portar a cau aquests tipus de jutjats, perquè si no ho fem nosaltres ningú o farà, ja que se'ns hi ha set atorgat el lliure albir per decidir com castigar a qui incompleix les nostres lleis, o, si molt convé, estem superant els nostres límits com éssers sota la voluntat de poders que no podem comprendre del tot bé i estem exercint aquest poder sense cap mena d'autoritat, anant en contra dels desitjos i voluntats, que hi ha set imposats per a nosaltres. 

Algú remarcable que va discutir públicament aquest tòpic, va ser en John Stuart Mill, que fou un filòsof britànic del segle XIX que, entre molts dels temes en els quals va opinar, es trobava la condemna a mort, i l'ètica darrera aquesta. Mill opinava que no s'havia de vacil·lar a l'hora d'aplicar la pena a mort en casos d'assassinats agreujats. Defensava que, era una solució ètica, comparada amb tota la resta de la vida de treballs i empresonament que debiliten el cos i la ment, exercint una tortura psicològica per la resta de la vida de l'empresonat, que provoca la condemna perpetua. A més que és un mètode molt més contundent i intimidant per futurs criminals, que podria ser capaç de dissuadir-los de cometre crims capitals, pel benefici de tota la societat. Mentre que remarcava que, no es tractava pas d'una ofensa al respecte per la vida humana, considerant-lo un "mal menor" per mantenir una societat segura, i que si no es tenien proves que demostressin de forma indubtable que l'assassinat va ser executat per qui era condemnat, no s'hauria d'aplicar la condemna a mort, per així evitar executar a un possible innocent que hi ha set condemnat injustament.

ResponReenvia