EN QUÈ PUC CONFIAR?

Miquel Badia Vilarrasa

La qüestió en què puc confiar forma part de la branca d'epistemologia, perquè no puc saber o no puc conèixer si algú em farà mal o no, per tant, estudiem i ens preguntem el nostre coneixement sobre això. També és cert, que podria ser de la branca d'ètica, ja que la confiança que li dones a algú per explicar-li alguna cosa és perquè creus que és moral i que mai voldrà fer el mal a ningú.

Per tant, des de la banda del qui ha de confiar, la pregunta és de l'epistemologia, però de la banda de la persona en qui confies, és ètica. 

Al llarg de la nostra vida anem coneixent a moltíssima gent, i algunes persones hi passen sense pena ni glòria, però d'altres, com la família, els nostres amics o la nostra parella hi formen part d'una manera més important. La nostra família no la decidim, però com escullo jo els amics i la meva parella? Puc confiar en tots ells? Al llarg del temps guanyem confiança? Si portem aquesta pregunta a un món menys racional, al dels animals, per què el meu gos es deixa tocar la panxa i em mostra tota la seva fragilitat si aquesta zona del seu cos és la més vulnerable? Em mostra tota la seva fragilitat per la confiança? 

Tornant als humans, quan ens obrim amb un amic i li expliquem totes les nostres coses, tant positives com negatives, estem fent el mateix que el meu gos quan es posa panxa amunt, però com sé jo (o el meu gos) que aquell amic a qui li explico allò no li dirà a ningú, i no voldrà fer-me mal? Per què he decidit explicar-li allò a ell, i no a una altra persona? A aquesta persona li mostrem tota la nostra fragilitat, i quan fem això, estem confiant en el nostre amic, però puc fer això amb tots els amics?, com decideixo a quin amic li explico els meus problemes, els meus pensaments o la meva manera d'entendre la vida? 

Molts filòsofs han parlat sobre la confiança, tant en un mateix com en la dels altres. Aristòtils (384 aC- 322 aC, Grècia) definia la confiança com l'aspecte contrari a la por i la defineix com a una esperança acompanyada de fantasia sobre aquelles coses que poden salvar-nos.

Pirró (360 aC- 270 aC, Grècia) que creia que no s'havia de posar la confiança sobre alguna cosa, sinó tenir coneixements sobre allò a què li voldries posar la confiança. 

Nietzsche (1844-1990, Alemanya) parla sobre l'autoconfiança i la considera la seguretat que té cadascú com a capacitat per realitzar un acte, i autosuperar-se.

Per tant, mentre que Aristòtils i Nietzsche consideren la confiança com un aspecte real que et serveix per superar les teves pors, Pirró no creia en la confiança, i la veia innecessària.