Quan l’última estrella s’apaga, és la foscor la meva única companyia?

Jiarui E

He il·lustrat la qüestió d'aquesta manera perquè explora el contrast entre la foscor física i la foscor existencial. A través de la idea del final de l'univers, es pot abordar tant el desafiament científic del destí còsmic com la dimensió filosòfica de la solitud i el sentit de l'existència. 

La pregunta "Quan l'última estrella s'apaga, és la foscor la meva única companyia?" pertany a l'àrea de la metafísica. Aquesta branca de la filosofia s'ocupa de les qüestions últimes sobre la naturalesa de l'existència, el ser i el no-res, així com el destí final de l'univers.

La qüestió filosòfica plantejada té un gran interès perquè explora temes fonamentals com el destí de l'univers, el significat de la vida davant la mort còsmica i la nostra capacitat per trobar sentit en un cosmos aparentment indiferent. Aquesta ens convida a reconsiderar el valor de l'existència, la llibertat individual i la creació de sentit enfront de l'absència de significat objectiu. 

En respondre la pregunta "Quan l'última estrella s'apaga, és la foscor la meva única companyia?", argumentaria que, si bé la foscor pot semblar la nostra única companyia en un univers on tot ha desaparegut, aquesta foscor no ha de ser vista només com a buidor o absència. Crec que la foscor és també una metàfora per a la nostra ignorància davant el desconegut. Així, la foscor es converteix en un recordatori del poder de l'individu per trobar sentit i connexió amb l'infinit, fins i tot quan tot sembla perdut.